Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

setembre 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Respostes a qüestions de polítiques culturals

By Xavier Mingo 3 mesos agoNo Comments
Home  /  Cultura Municipal  /  Respostes a qüestions de polítiques culturals
gestió cultural - política cultural local

Polítiques culturals. en general.

Recollim aquí algunes respostes plantejades sobre polítiques culturals i que oferim amb vocació de debat.

1. Generalment, quan parlem de polítiques culturals les associem a l’acció d’una administració local, autonòmica / regional o central, ja que “política” és un concepte molt utilitzat en el camp governamental. No obstant això, es pot considerar que altres institucions i entitats (fundacions, empreses, associacions, societats de defensa dels drets d’autor, etc.) també tenen polítiques culturals. Com ubiquem aquestes polítiques culturals d’aquestes organitzacions o agents. 

Genèricament podem parlar de política cultural com una acció intencional. Òbviament les intencions no són exclusives del sector públic, sinó que formen part de l’essència del sector privat o del tercer sector. Així doncs a aquesta motivació cal afegir-li un element més, que és on mes clarament extraurem una diferència fonamental entre el sector públic i el privat: la seva legitimació. La praxi de les polítiques culturals vinculades al sector públic responen, entre altres, a lògiques de benestar social, a definir orientacions en la dinàmica social (focalitzant-se ideològicament) o bé, a la generació de missatges comunicatius. Fins i tot en aquests aspectes podríem seguir trobant paral·lelismes entre ambdós sectors, si bé l’àmbit públic permet la participació de la ciutadania en la definició o exercici d’aquestes polítiques. Les característiques d’aquestes polítiques culturals segons R. Gomà i J. Subirats, són tres: el context normatiu (marc regulador i rol assignat), els recursos polítics (ideològics i motivacionals) i els recursos cognitius (capacitació en la seva implementació). 

2. En el conjunt de les polítiques públiques (educació, sanitat, serveis socials, medi ambient, turisme, etc.), per què les polítiques culturals tenen més dificultats de legitimació que no altres?  

Podem esmentar tres raons que expliquen la dificultat de legitimació: per una banda la “naturalesa del fet”, és a dir la cultura és una activitat pròxima, indissociable de l’activitat de la comunitat, això fa que tingui tantes expressions com vivències. El que Martinell defineix com la vinculació amb les polítiques socials derivades de les accions de benestar social. Una segona faria referència a l’acció d’intervenció en la dinàmica social. Actuant en el sector s’actua en el global i això fa que generi reticències en tant de l’efecte regulador, orientador o contrari. Aquest efecte requereix de terminis llargs, necessitats de consensos ideològics o sectorials que són complexos de teixir. Finalment, una tercera raó que demostra la dificultat de legitimació de les polítiques és la seva funció comunicativa, que abraça una clara orientació ideològica i que donada la multiplicitat d’agents que hi intervenen, resulta de difícil equilibri. Tres raons que ubiquen les polítiques socials com exercicis de difícil legitimació entre administració, sector i ciutadania.

3. De quina manera les polítiques culturals poden aportar una major democratització i pluralitat a la vida ciutadana? 

Inicialment abandonant el concepte de cultura dirigida o intervencionista, si bé cal valorar el paper de l’administració en la compensació de les dinàmiques del sector cultural.

L’aportació més clara, sota el meu parer és la que generen les polítiques culturals en el diàleg permanent i dinàmic entre la ciutadania, els creadors, productors i els gestors del que Adorno defineix com a “cultura administrada”. Aquest exercici abandona el dirigisme i cerca la creació de condicions per a la generació de processos col.lectius no deterministes que faciliten la creació, producció, distribució i vivència del fet creatiu de forma participativa. És clar que aquest és un extrem, un model, complex i no assolit, però que i.lustra moltes altres formes de gestió de la cultura que, sense aquesta contundència desvetllen consciències i faciliten la millora del coneixement sobre un i el món.

4. Per què és necessari per a un/a gestor/a cultural conèixer i identificar les polítiques culturals del seu context? Es pot gestionar la cultura al marge de les polítiques culturals? 

L’acció cultural no és una acció lineal. L’acció cultural, i la gestió, també, és part d’un entramat complex de relacions, situacions i esdeveniments que configuren les realitats que conviuen en el sí d’una comunitat. Aquestes complexitats, són les que defineixen, orienten o perseveren en les polítiques culturals que es desenvolupen. Parlem doncs de context com els factors determinants que justifiquen l’adopció de determinades polítiques. Resulta doncs imprescindible la lectura d’aquest context, malgrat aquesta lectura pugui ser sectorial, limitada o complexa. Resulta doncs imprescindible per a poder esdevenir mediadors entre una detecció, necessitat o expressió recollida i una acció que vol esdevenir motor de canvi. Aquesta detecció no pot ser incorporada de forma directa, sinó que cal passar-la pel filtre interpretatiu del context per a cercar orígens i facilitar accions de desenvolupament.

Sobre la segona qüestió, esmentar que l’acció cultural és per sé, política cultural. Podem gestionar la cultura al marge de les polítiques culturals públiques, o empresarials, però el fet de gestionar cultura genera una intencionalitat que la fa esdevenir “política”.

7. Podem identificar exemples de polítiques culturals amb resultats o impactes positius o impactes negatius?

Exemples de polítiques culturals d’impacte positiu:

Programa.cat: aquest programa desenvolupat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, suposa la creació d’un sistema de suport a les programacions escèniques municipals. Els seus beneficiaris, els municipis del país, poden accedir a la contractació d’espectacles en directe a través d’un sistema de subvenció a la programació. Aquest sistema, permet que molts teatres i auditoris del país puguin oferir una major programació més equilibrada, de qualitat i regular amb els mateixos recursos que disposaven abans del programa. Aquest augment de programació pública disponible i filtrada, en tant que les propostes es consideren abans d’incorporar-se, genera un augment d’oferta, una major proximitat i una consolidació de la xarxa de teatres i auditoris públics de tot el país.

Teatrets d’Osona: uns projecte de cooperació intermunicipal per a la consolidació de tres programacions d’arts en viu en un context territorial: www.teatresosona.cat  La cooperació. territorial resulta definitiva per a la preservació i augment dels serveis a la ciutadania en els contextos no urbans. Aquest projecte té la intenció de fer visibles programacions de qualitat en els contextos territorials dispersos.

Exemples de polítiques culturals d’impacte negatiu:

La tria de gestors de l’àmbit privat per a la gestió de les polítiques públiques: A més del poc edificant exemple estètic, la presència de empresaris o persones amb interessos privats en el sector al davant de les polítiques públiques, hi ha un rerefons conservador, elitista i immobilista que faria de les polítiques culturals, novament una eina de manteniment de l’estatus quo d’un sector necessitat de moviment, flexibilitat i novetat. Són molts, masses, els exemples de persones davant responsabilitats en les polítiques culturals que no han desenvolupat funcions executives o intermitges en aquestes mateixes polítiques o en altres àmbits del sector. Malauradament l’especificitat d’aquest sector requereix aquest coneixement.

Clientelisme: Òbviament no exclusiu del sector cultural, però és, una part de les polítiques culturals locals. Fortament instal.lada i argumentada darrera criteris de proximitat, localisme o, fins i tot, qualitat artística. L’ús que molts electes fan de la jerarquia, per sobre el criteri tècnic fa que es “colin” en les programacions propostes que més enllà de la seva vinculació personal amb els electes no oferix res a la ciutadania.

 

 

Martinell. Alfons, Coelho, Teixeira. ( ) Polítiques culturals: concepte, configuració i tendències.

Sànchez, Jordi (coordinador)2000. Participació ciutadana i govern local: els consells ciutadans.

 Adorno, T.W. Escritos sociologicos I Ed. Akal (2005)

Categories:
  Cultura MunicipalOpinióRecursos gestió cultural
this post was shared 0 times
 000
About

 Xavier Mingo

  (50 articles)

Leave a Reply

Your email address will not be published.