Els serveis personals, primera línia de front.

La meva tornada als serveis personals municipals, entesos com la lectura humana dels serveis de l’administració em posa de relleu la creixent distància entre els perfils professionals i les necessitats.

Potser se’m pot acusa de tenir una imatge extemporània del treball cultural i sociocultural. Però és que tinc la certesa que estem molt lluny de l’eficiència quan treballem des d’una perspectiva professionalitzadora, sense ànima.

Cada vegada més em trobo amb professionals adscrits als serveis educatius o culturals que disposen d’un gran currículum farcit de diplomes i reconeixements, però que en canvi avantposen les seves necessitats metodològiques, logístiques, laborals o estratègiques a les necessitats de les persones per a les que suposadament treballen.

No propugno una tornada a la militància, sinó una implicació en més coses que les pròpies necessitats. Va ser un asoliment professionalitzar l’acció cultural i educativa. Però ens vam deixar molts valors pel camí.

En el món educatiu, és tant evident i llastimòs. Sembla que les obligacions de dir allò que fem ens distregin d’allò que realment hem de fer.

Un món apart, són però els serveis de joventut. Em costa descriure en què s’han convertit aquells projectes d’intervenció en els barris i en els territoris. La burocratització, la comoditat i la manca de projecte han copat els espais, els equipaments i les energies. Estem més pendents d’emplenar fitxes que no de generar accions i dinamització.

Una llàstima tenir personal lligat a la pota d’una taula, personal que caldria que es calcèssin les botes per sortir al carrer i patejar allò que els joves pategen. No des de l’atenció o l’assistència, sinó des de l’acompanyament i el recolzament.

El món local no sembla estar decidit a fer allò que li toca, més enllà d’ensenyar que fa coses, quines? disposar de professionals.