Gestió cultural i territori

És llarga la tradició que tenen els nostres municipis en intentar individualment resoldre les seves pròpies limitacions. Es descarta la cooperació territorial per pors i vergonyes.

Si bé des de fa uns anys els conceptes com cooperació, cocreació o tranversalitat s’han instal.lat en els nostres discursos, també és cert que el concepte que aporten no s’ha instal.lat en la nostra praxi.

Les cultures de treball en que molts tècnics de cultura de petits i mitjans municipis segueixen tenint el local com a única font de solució a les seves dificultats.

Ràpidament pensareu que la sobrecàrrega d’encàrrecs que tenen aquests tècnics, majorment generalistes, no permet un element tant preuat com escàs: la qualitat.

Amb això no trec cap valor a la feina que es fa des del petits espais i els territoris per a generar continguts i apropar el fet cultural la creació i la sensibilitat a les persones, però sí em reconeixereu que la dificultat dificulta establir una relació amable amb els nivells de qualitat.

El treball territorial ja no es veu com una nosa. De fet hi veiem bondats quan se’ns permet assistir a trobades amb altres municipis i contrastar les nostres pròpies realitats. “Potser no estem tant malament com ens pensàvem“, o “aquells si que s’ho munten bé“. Tot això, ens aquelles hores de descompressió que ràpidament s’obliden en quan travessem les portes dels nostres ajuntaments o centres.

El treball cultural demana deixar de mirar el nostre campanar i fer lectures territorials. Ens ho devem i els ho devem a les persones que habiten els nostres territoris.

Les programacions, les accions i els projectes tenen més sentit quan alcem la mirada i traspassem els llindars dels nostres termes municipals.

Fa pocs dies, ens una conversa amb tècnics d’una administració supramunicipal demanaven a un tècnic municipal per assistir a una reunió amb altres, automàticament la pregunta fou: “et deixen anar a reunions fora del municipi?“. La pregunta, mancada de cap intenció, amaga la indisposició per part de certs municipis a que els seus tècnics es belluguin. Com gelosos que aquelles hores que el professional estableix connexió amb altres realitats fos una pèrdua. No cal que us digui que em va impressionar.

Quan em llegeixo em sono a antic, al ser un discurs ja molt repetit, però encara menys assolit. Per tant torno a reivindicar el treball intermunicipal en l’àmbit cultural com a forma de diàleg i també com a forma de rendibilitzar recursos energies i com a estratègia de millorar els serveis culturals finals.