La gestió cultural contemporània veu com progressivament es dota la comunicació amb noves eines en els entorns de les xarxes socials. Més enllà de la moda per l’ús de determinades eines, xarxes o dispositius, ens trobem davant un nou paradigma de la comunicació i la pròpia gestió cultural.
Fins no fa pas massa, parlar de cultura i màrqueting era com extremar i banalitzar el fet cultural pel fet de fer servir eines de venda Una reticència originada per la convicció que es feia caure la “puresa” de la creació en la banalització i la brutícia dels mercats. Així una bona part dels gestors empràvem mètodes (que no estratègies) tradicionals; espais estètics, impressions massives i trameses intruses per a fer arribar missatges cuinats, servits i presentats sota el nostre bon criteri.
Això del màrqueting és solament per al “show bussisnes”!- dèiem i ens miràvem de reüll determinades pràctiques que trobàvem alienes a la nostra condició de missatgers de la creació i del saber.
Aquesta interpretació la fèiem sense veure que moltes altres eines ens venien de disciplines tant allunyades com la praxi empresarial, les tècniques de vendes o altres ciències socials que consideràvem llunyanes als nostres afers i que en canvi utilitzàvem de forma habitual.
Hi ha encara, qui no veu aquesta necessitat i segueix veient conceptes com estratègia, metodologia, avaluació, planificació o disseny com purs accessoris o com mots decoratius de grans discursos justificatius de la pròpia feina, o existència.
Amb això apel·lo a la professionalitat d’una part del sector que segueix amagat a l’administració local i que segresta, amb aquesta inadaptació, les possibilitats reals dels territoris de ser més que allò que el seu gestor cultural és.
Hi ha també qui s’ha embolcallat de banderes tecnològiques obrint tots els fronts de moda i creant més buidor i banalitat. Un mal ús d’eines i conceptes que amaguen, en definitiva, una mala praxi professional, un buit conceptual i una encara pitjor anàlisi de la realitat. El problema d’aquests personatges, alguns d’ells en presidències i directius del sector públic, és de fons. És el problema de la manca de contingut substituït per un excés de gesticulació, embolcall i forma. Novament l’estètica ha pogut a l’ètica.
L’adopció de les noves eines i la productivitat que ens aporten, fan aflorar els buits i mancances de molts professionals que sense fons, s’enganxen a les tecnologies com a cortina de fum per a seguir semblant actualitzats.
En els propers posts analitzarem l’ús que des de la gestió cultural i des de l’animació sòciocultural podem fer d’aquestes noves eines. Per una banda per a desmitificar-ne el seu ús i per una altra per a racionalitzar-lo.
Molt interessat aquest post. Realment s’han de conèixer les noves tecnologies.