Bona part del què llegeixo i escolto, volta per donar una nova forma als mateixos continguts de sempre. I com en el cas de la banca, les solucions ens les portaran els mateixos que han sotmès al sector en una situació tant tan deplorable. Programacions fetes no sabem per a qui, organitzacions decimonòniques, objectius per a saber….

Aquells que hem buscat sempre el perquè hem estat qüestionats i bandejats, érem lents però metòdics, preguntàvem massa el perquè de les coses i cercàvem el seu sentit, però calia produir, programar, quant més millor, encara que no sabéssim per a què. No era necessàri avaluar més enllà dels números llaminers de visitants i participants, no calia revisar les organitzacions perquè “sempre s’ha fet així”, tot una mostra de la realitat interna de les nostres organitzacions. Però abandonaré aquest fil abans no s’ofengui ningú.

Ara en la era del 2.0 s’imposa l’honestedat, l’autencititat. El compartir sense més i per essència. Per a alguns, molt em temo que és novament una careta hipòcrita per a mantenir status i presència. Això si, ara amb la cara 2.0, la boca plena de participació, interacció, compartir i cocrear.

Em fa la sensació que seguim on erem, això sí amb noves estratègies per seguir estant ben visibles i seguir ocupant el poc mercat que encara existeix.

Un personatge poc glamuròs ja predicava fa algunes dècades allò del “programa, programa, programa”, en referència a l’acció política. Ara seguim sense saber per a què fem les coses, al marge del marc polític o la orientació ideologica, si és que mai ha existit. Els nostres serveis de cultura municipal, segueixen programant allò que volen o poden però sense abordar la necessitat de canviar el paradigma de la gestió cultural. Un paradigma que ha d’abandonar aquest fals i plasticòs glam(o)ur i ha de cercar en el carrer (i les xarxes) l’autèntic diàleg amb el públic i els creadors.

Novament ens falla l’autenticitat. Així per a acostar-nos a no sabem encara qui, crearem comptes de FB i TW, farem accions sofisticades amb videoconferències, taules tàctils i altres ginys i complexitats tecnològiques però seguirem no sabent per a què.

Estic absolutament d’acord amb aquells que denuncien la dependència pública d’un sector feble, buidat de contingut i malalt de capacitats, i aqui hi poso també molts gestors culturals públics que lluny de crear riquesa, oportunitats i de jugar el risc (cosa perfectament treballable des de l’esfera pública, municipal o territorial), es dedicaran a maquillar-se amb les cremes 2.0 de la Srta. Pepis i correran a comprar el vestit Barbie de  ”Gestora cultural”  per a embolcallar-se de xarxes, tecnologia, cocreació o participació de saló.

I tornarem a proclamar bones pràctiques, memoràndums i estratègies planificades quan així soni com a “trend topic” del sector, no per convenciment ni com a metodologia. En un moment de debat sobre el futur del sector públic, celebro que cada vegada hi hagi més veus que plantegin la seva reformulació per fer un àmbit cultural públic que doni pista lliure als que volen donar contingut i sentit, i que defenestri als que solament el fan servir per a propi lluïment i autobombo. Serà difícil desempallegar-se d’aquesta rèmora si bé, com tot, el temps els posarà al seu lloc.

Autenticitat, bé escàs a la gestió cultural?