Gestió cultural no és educació? (1)

gestió cultural: educació a la mirilla.

Gestió cultural i educació no són un recorregut atzarós, si no que formen part d’una pròpia essència, la del treball de cohesió comunitària. Per trajectòria, no puc dissociar l’educació de la gestió cultural, dos feines que malgrat mirar-se de lluny, apareixen permanent enllaçades.
Cada vegada més aquests termes em sonen a extemporanis. Com si no hagués passat el temps des dels anys 80 i 90 quan les polítiques socials començaven a veure en la cultura un pur recurs i on parlar de sociocultura era treballar amb l’escola, els esplais i les associacions de forma creativa. Ara em sonen a lluny i vell, però veig que cada dia em prenen més forma i més actualitat.
Potser serà en aquest espai on podré conèixer i apreciar encara més el valor d’aquesta, feliç, associació.

No resulta una casualitat que cada vegada més els gestors culturals miren al món de l’educació com necessitats d’interlocutors que afiancin el valor de la seva feina. Ja no solament el valor, si no la seva utilitat. Són moltes les veus que qüestionen l’impacte de les polítiques culturals. Al llarg els darrers treenta anys d’implementació d’aquestes polítiques el saldo resulta insuficient i poc consistent. És per això que tenim necessitat de cercar noves vies que permetin significar el valor de la cultura. Hem assolit certs quotes de maximitzar l’accés a la cultura, si bé, amb molts matisos. Però no em incorporar en el DNA de les generacions el valor de la creativitat. No com una habilitat vinculada a la plàstica, sinó al funcionament regular de la nostra existència.

Poso en valor l’aposta de diverses pedagogies, com la pedagogia Waldorf, en posar la creació vinculada a les arts com eix central de la formació curricular, emocional i espiritual de les persones. Aquesta aposta ha de permetre que els joves no solament disposin d’aquesta habilitat  de forma inherent, sinó que la utilitzin com una eina familiar al seu abast.