Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

febrer 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728  
1
/
3
/
excel.lència

 

De forma regular apareix als fòrums de debat i en l’anàlisi de les programacions el fet de la cerca de la excel·lència en la producció cultural. Aquest element que se’ns mostrava com paradigma de la funció de la gestió cultural, feia que ens allunyéssim d’altres objectius, si bé, no tant glamurosos, sí, més contextualitzats en els entorns de les nostres programacions.

Sovint s’estableixen relacions en tots els espectres de les programacions culturals, i no solament en aquells específicament destinats per a les “grans produccions”, que volem mostrar-se com excel.lents.

Personalment, el concepte em recorda l’època escolar on aquest preuat qualificatiu era escàs i més perseguit que obtingut. Però volia significar alguna cosa: un objectiu assolit, una millora respecte un mateix i sobre (atenció!) un estàndard que ens resultava desconegut, però que acceptàvem.

En la producció cultural l’acceptació del públic (que alguns dirien ROI) en el cas de les produccions comercials permet identificar quines produccions tenen un suficient, quines un notable i quines són excel·lents, no? Potser aquest criteri resulta massa banal i poc fiable. Si no és aquest criteri, cal que entrem en un terreny molt més pantanós sobre la “qualitat” artística de la producció. I si és així, caldrà que establim quin és l’estàndard….i qui l’estableix? Els crítics d’art? Els programadors?, el mateix públic?

Abans d’aparèixer Internet les produccions culturals tenien una etiqueta prèviament fixada que en marcava la seva qualificació. Com l’etiqueta que enganxen als vedells a l’orella i que identifica les dades de traçabilitat. 

Ara amb la maximització dels continguts culturals a Internet s’ha posat en evidència que l’etiquetatge no és ni previ ni prescriptiu. Sembla com si a aquells que ens deien què era bo, o no, els haguéssim avançat per la dreta amb un allau de produccions i propostes amb molts més atributs que no els propis dels que cerquen la preuada “excel·lència”.

En un context anterior els gestors culturals filtraven, analitzaven i finalment programaven aquelles propostes que entenien adequades a algun criteri (era de desitjar). Ara, tot és a l’abast del públic i és el públic qui defineix l’excel·lència. Internet ha permès, però també que totes aquelles produccions qua abans quedaven en un calaix, disposin de la mateixa visibilitat i per tant que s’hagi democratitzat els canals de distribució. Totes les diverses qualitats eren col·locades i ordenades adequadament i solament aquelles que tenien una unanimitat per part dels programadors acabaven a les sales municipals.

On és l’excel·lència ara? Qui ens dirProjekteà què i qui veure, escoltar o gaudir?

Sembla que la cultura està “desacademitzant”. Està incorporant-se a un concepte que des de llarg es perseguia: la seva democratització. Potser ens estem deslliurant de les figures paternalistes que ens orientaven el gust l’ oïda i el tacte. Estem davant del repte de tornar a aprendre a programar. Aquesta vegada, no basat en els estàndards de la qualitat com a valor subjectiu del sector cultural acadèmic, sinó de l’estàndard que li atorga el diàleg amb els públics. Un esglaó evolutiu més, accelerat per les conjuntures i les tecnologies, però un esglaó que ens orienta cap a una nova forma ( tot i que gens nova) de programar “amb” en lloc de “per a algú”, un element que semblava que havíem oblidat.

Així doncs un repte que canvia el paradigma de la programació i en especial el paradigma de la programació cultural pública, subjecte a mots més requeriments i demandes que les pròpies i endògenes de la gestió cultural.

Categories:
  OpinióServeis culturals
this post was shared 0 times
 000
About

 Xavier Mingo

  (43 articles)

Leave a Reply

Your email address will not be published.