Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

juliol 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Cultura i sociocultura

By Xavier Mingo 4 anys ago1 Comment
Home  /  Cultura Municipal  /  Cultura i sociocultura
sociocultura gestió cultural

Sociocultura.

Les distàncies permeten agafar perspectives noves que resulten difícils de copsar dins la immediatesa i la vorànige de l’actualitat. És per això que em resulta, com a poc, adequat, fer una reflexió sobre el paper que em atorgat a un aspecte de la gestió cultural que s’ha menytingut en els darrers anys. Em referixo a la sociocultura.

Fent una mirada als anys 80s i 90s m’adono que bona part de la palestra en la gestió cultural era la gestió sociocultural. La deriva assistencial que va prendre amb la fixació de l’animació sociocultural en els estudis d’educador social va fer que aquest aspecte quedes ubicat en el de les teràpies col.lectives i les polítiques de xoc i contenció. En un altre banda, la gestió cultural prengué un caràcter elitista, glamuròs o empresarial  que l’apartà del carrer, els tallers o les plataformes més immediates als creadors i als potencials creatius de les comunitats.

Ara, en un moment de repensar tot, més per necessitat que per voluntat d’anàlisi, em ve de gust reivindicar el paper que va tenir la gestió sociocultural en aquells moments i entendre les seves bondats en un moment de saturació de la gestió cultural entesa com un aparador de la creació.

No és solament un altre paradigma, és una altra metodologia, un altre esperit i sobretot un altre resultat que s’avança al que ara s’anomena públics i que abans deiem usuaris. Persones que accedien a la cultura de forma personal, familiar, acompanyada i descobrint resultats i processos. Sota el meu punt de vista, la gestió cultural té l’oportunitat de diversificar-se en àmbits útils i pròspers desenvolupant una tasca d’impacte i repercussió en el futur. Una tasca que disposa els elements en la seva qualitat i lloc i no els barreja com tinc la sensació que encara fa.

Em resulta estimulant i engrescador el discurs i treball d’en Rafa Milán,  Noves reflexions sobre el paper de la cultura des de la res pública. Un discurs que s’acosta a aquell esperit amb una renovada funció garantista de drets i de clara vocació pública. És clar que ens em equivocat. Des de l’administració em reproduit els esquemes i sistemes de les administracions més grans, pensant-nos que amb això desenvolupavem autèntiques polítiques culurals. La realitat és que em anat deixant d’entendre la funció finalista de l’administració local, també en l’àmbit cultural i la em descentrat de les persones a qui prestem servei.

Amb això o vull menystenir el magnific treball de molts tècnics, programadors i gestors que han estimulat la creació i l’han posat al servei del seus conciutadans. Amb això vull denunciar el treball de molts funcionaris que s’han amagat redera els equipaments i han mantingut i s’han mantingut gràcies a la força creativa d’aquells a qui en teoria havien de servir. Aquella funció de la sociocultura pren novament relleu, si bé ens falta novament una lectura: la del conjunt del territori que ha d’endreçar les funcions de cada una de les apostes públiques i que les hi ha de donar sentit.

Són molts els requisits que volen les polítiques culturals locals. Però el primer, és la intencionalitat. Altres l’anomenarien el valor de la política o el component ideològic. Seria interessant (i dramàtic potser) saber el resultat de preguntar als nostres càrrecs electes, quin model de societat s’imaginen. Ja no cal que detallin, solament que intentin fer un exercici d’imaginació i procurin visualitzar una imatge de com voldrien deixar les coses quan decideixin avandonar la cosa pública . Penso que només amb això, ja resoldriem molts dels conflictes als que ens enfrontem. És clar que coneixer el focus d’atenció d’aquestes imatges ens permetria visualitzar també l’abast  que els ens locals poden oferir a la ciutadania.

Toca generar noves cobertures per a les persones. No des d’una perspectiva assistencial o maternal, sino des d’una reivindicació legítima de drets. Aquesta nova construcció pot fer-se, ara amb noves eines de forma col.lectiva i no dirigida i aquest, és potser el gran repte dels que tenim alguna responsabilitat en la cosa pública cultural.

Categories:
  Cultura MunicipalServeis culturals
this post was shared 0 times
 000
About

 Xavier Mingo

  (36 articles)

One Comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.