Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

octubre 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Conclusions. Projectes culturals intermunicipals

By Xavier Mingo 4 mesos agoNo Comments
Home  /  Cultura Municipal  /  Conclusions. Projectes culturals intermunicipals
Conclusions Projectes culturals intermunicipals

Conclusions: projectes culturals intermunicipals

 Una primera conclusió que s’evidencia és la manca de projectes intermunicipals. Una realitat que ens caldria fer qüestionar la seva necessitat. Aquesta realitat ens fa qüestionar també l’entramat institucional del nostre ordenament. Amb més administracions supramunicipals que municipals, la seva funció, respecte la cultura és, com a mínim, qüestionable.

L’origen dels projectes territorials segueix sent,però local. Un local que sí té una lectura amplia de l’espai temps i que reclama aquest diàleg amb altres agents. De vegades públics, de vegades socials i sectorials. Aquests projectes (o idees) acaben modificant-se en virtut del diàleg amb aquests mateixos agents. És aquí on podem identificar una nova bondat dels processos. Aquesta depuració i acotament i aquest contrast a que es veu sotmès. Aquest mateix diàleg l’hem pogut trobar en forma de processos d’equilibri on institucions diverses han modulat formes pròpies per a cercar un encaix, amb tot el que suposa davant les realitats diverses dels municipis.

Podem identificar també la necessitat de generar processos de professionalització de la gestió de la cultura en el territori. No solament el fet que els projectes hagin estat proposat per figures professionalitzants, sinó pel fet que sense aquestes figures la seva gestió acaba sent impossible o acaba desintegrant-se. Les estructures dels municipis doten els serveis de cultura per sota de les seves necessitats que i aquests no disposen de marges ni capacitats per a atendre a potencialitats que ampliïn les possibilitats dels seus propis habitants. Aquesta manca de presència professional, tampoc coberta per administracions de rang superior i existents en el territori, generen greus disfuncions i fan perdre potencialitats a locals i territoris. Les entitats locals estan suplint les funcions d’estructuració del territori que altres administracions haurien de tenir. A més, aquestes entitats les supleixen a costa del seu propi recurs i amb el seu risc, i si bé, podem parlar de certs beneficis en l’endegament de projectes territorials, la inversió és encara poc equilibrant. És doncs una necessitat la creació d’estructures territorials que permetin l’equilibri d’aquests serveis i que els equipari a altres xarxes com la de serveis socials o altres serveis a les persones. Naturalment, l’entorn competencial és determinant, i redueix a serveis bàsics de lectura pública tota la competència municipal en municipis de més de 5000 habitants.

La possibilitat de generar processos territorials, passen doncs per la incentivació de sistemes cooperatius. Sistemes que a través del cofinançament o la cessió de recursos, es planifiqui la intervenció en els territoris que tenen sentit com a tal.

No podem parlar doncs d’un desinterès en el treball territorial. Si podem parlar d’un  desconeixement dels seus beneficis, i d’un marc complex per a la seva implementació.

L’anàlisi mostra la relació directa entre la inversió de recursos i l’èxit dels projectes. Uns recursos que han d’estar lligats a accions territorials de caràcter estratègic. Un criteri en definitiva. Amb això, es projecta un escenari afavoridor dels projectes intermunicipals, on el risc es compartit i la pressió recau en un grup més ampli.  Aquests projectes liderats des d’un criteri definit, territorial o pactat aporta un grau d’assoliment dels objectius més ampli i, fins i tot, més ràpid en el seu assoliment.

un element també destacable, és que aquests projectes no s’originen en la societat civil, sinó en els entorns administratius. Això pot indicar que els canals de diàleg amb el sector cultural o la ciutadania i les administracions de caràcter territorial, son, pel cap baix, poc identificables (m’atreviria dir que inexistents). D’existir aquests i altres processos hauries esdevingut per la pròpia dinàmica del sector. No per la seva solvència econòmica, sinó per la seva rellevància cultural, i social.

Malauradament, la presència de la ciutadania segueix sent un element lamentablement destacable per la seva absència. Una construcció encara molt des de l’administració en un context polític on les administracions mantenen uns distàncies insalvables amb la ciutadania i on els models de governança no plantegen canvis d’empoderament. Els tres casos exposats mantenen aquesta dinàmica. Cal esmentar que aquest fet, no està en contradicció amb la dotació d’eines professionals per a la gestió d’aquests projectes. Vindria a concloure que la manca de criteris de política cultural (per tant de lideratge ideològic) són un dels elements que més malmet les possibilitats de desenvolupar processos. Ni els arguments suposadament ideològics o partidistes són un impediment realment. Tots tres projectes estan treballats de forma equilibrada per institucions amb partits diversos, no suposant aquest fet, un fre real a la seva implementació.

Podem identificar, per altra banda, una certa relació entre la tipologia de projecte i el seu grau d’èxit. Aquest sembla ser un element decisori per a facilitar el desenvolupament d’un projecte intermunicipal. Projectes de gestió aplicada (com el cas de FEMAP o Teatrets) es focalitzen en una programació i permeten rendibilitzar millor els esforços. El cas del Baix Montseny, podríem dir  que té un recorregut molt més llarg, però alhora d’una consistència i valor molt elevat.

Així doncs trobem en els tres exemples tres models d’èxit. Amb profundes dificultats que haurien de poder ser resoltes, però amb una clara voluntat de generar valor en el territori com a tal, més enllà de les lectures locals. Entenem que el valor d’aquests projectes és sobretot estructurant. Un valor que difumina les competències municipals i centralitza l’atenció en les persones. FEMAP i Baix Montseny són exemples per abast i solidesa, de projectes estructurants que trenquen amb la dinàmica local, malgrat seguir sent (sobretot en el cas de Baix Montseny) amb lideratge local.

En definitiva, sembla clar que la manca de treball territorial en l’àmbit de la cultura podria replantejar-se aplicant alguns canvis en el sector.

Aquests canvis passarien per quatre eixos:

  1. La professionalització del sector en els territoris. Una professionalització que ja es podria fer dotant els ens locals supramunicipals de recursos per a la creació d’unitats de treball intermunicipal. 
  2. La vertebració territorial. Dotat ja el nostre país d’administracions locals de segon nivell (Diputacions i Consells Comarcals), aquests poden ser els “contenidors” d’aquestes unitats de treball que permeten detectar, recolzar i enrobustir el treball territorial allà on es requerit.
  3. La voluntat. Els equips electes haurien d’incorporar en els seus plans de mandat (per tant, electorals) de treballs amb el territori. El canvi s’ha d’esdevenir des de l’àmbit local (des de baix), tal i com demostren les iniciatives presentades en el document. Malgrat això és necessari també un planejament global del país. De la mateixa forma que existeixen plans directors d’ordenament del territori, o d’industrialització, l’àmbit cultural està mancat de plans directors aplicables en els territoris. A més del PeCat, la lectura del territori, més enllà de l’existència, o no d’equipaments, ha de permetre una millor gestió dels recursos culturals. Així la manca d’aquests plans, servirien d’eix per a la millor vertebració de les polítiques locals.
  4. Creació d’un marc jurídic que permeti, amb garanties i flexibilitat la creació d’ens cooperatius, en l’esfera pública per a la gestió de projectes compartits, sense la necessitat de caure en models cars, complexos i inassumibles com les fundacions o consorcis.

 

Aquests darreres entrades, formen part de talls d’un document únic. Un document de final de Màster de Gestió cultural que ofereixo aquí i que va obtenir una qualificació excel.lent per part de la direcció del màster. Us agrairé ens feu arribar, a través dels comentaris d’aquest bloc els vostres comentaris, crítiques o valoracions.

Podeu consultar tot el document aqui:

TFM xmingo

Categories:
  Cultura MunicipalRecursos gestió culturalServeis culturals
this post was shared 0 times
 000
About

 Xavier Mingo

  (43 articles)

Leave a Reply

Your email address will not be published.