Plantejar què crear amb una metodologia radicalment nova, com a mínim des de a gestió cultural pública, sona a atrevit.

Per la meva experiència, el què és tot. Solament cal canviar de paradigma amb que mirem la participació des de la cosa cultural pública. No som possibilitadors, atorgadors de recursos, experts a qui convèncer o “vendre” una moto. El sector públic ha de baixar del pedestal omnipresent i omnipotent (ara no tant) i expressar-se. Oh! Quin gran risc! Haurem de dir allò que volem! Per allò que ens han triat, o per allò que desenvolupem les nostres habitats professionals en un entorn de servei públic!!

Aquesta expressió és tant definitiva com infreqüent.

Qualsevol proces de cocreació requereix una co-direcció, co-lideratge, co-gestió, co-avaluació. Però si alguna cosa requereix aquest procès és una identificació d’objectius. És a dir, que els creadors i la cosa pública explicitin què volen assolir, aconseguir, emitir, obrir, dinamitzar, provocar, impulsar, exemplificar, …

Requereix, doncs, que des de la gestió pública es defineixi per a què es fan les coses. Amb quin sentit, amb quina finalitat, amb quina intencionalitat. I això si que costa. En això estem a anys llum dels creadors. Una distància forjada a còpia d’activisme i autocomplaença.

Plantejar què volem amb un procés de creació col.lectiva (que no és un encàrrec, a una companyia o artista) demana una primera definició de voluntats del perquè és impotant la creació i l’expressió artistica o creativa, cosa que poques vegades veiem en l’esfera de la cosa pública local o territorial.

Per altra banda demana realitat al creador. Entrar en aquest diàleg, obliga a una negociació on allò que es crea es sustenta en un marc flexible i plàstic on els co-participants més l’entorn volàtil i canviant forjaran un projecte diferent al que un pot visualitzar en els moment de creació.

Aprofitar el bo i millor de cada soci hauria de permetre generar processos on la creació es posa al servei de la comunitat i on la comunitat, a través de la institució es realitza plenament en la seva funció universalitzadora i educativa.

Per tant el què es transforma en un “per a què”. Per què el què no deixa de ser anecdòtic. Malauradament seguim programant i deixant molts recursos en programacions buides, purament estètiques (si bé em direu que en la imatge hi ha també gaudi, em refereixo a les que són estètiques per al programador o la institució, possibilitant-li visibilitat i suposat prestigi), programacions que no generen més que inercies endògenes i alimenten egos frustrats. Quantes programacions es plantegen els “per a què”? Però no aquelles que responen a la pregunta amb dissertacions vagues sobre les bondats de les polítiques culturals locals, etc. Quantes es qüestionen realment la seva funció i la seva relació amb els creadors. Crec que massa poques. Mentrestant, seguirem fent de menjadores, uns per a sobreviure, i uns altres per a que sobrevisqui el seu ego.