Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

agost 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Cocreació. 2. La participació. Qui, què, com…

By Xavier Mingo 8 anys agoNo Comments
Home  /  Serveis culturals  /  Cocreació. 2. La participació. Qui, què, com…

 El Qui:

Segueixo en la línia de plantejar-me el que sembla una obvietat però no és fàcil de veure en el nostre panorama cultural.
Una segona reflexió al voltant de la cocreació en el context públic: Qui?
Em perdonareu aquells que cerqueu aquest cos a cos amb els creadors, però és el menys sovintejat en la gestió cultural del nostre país.
El cos a cos, suposa adaptar-se i pactar amb l’altre cos un marc de relacions. Una estratègia conjunta, i sobretot, uns objectius comuns que satisfacin les aspiracions d’ambdós parteners.
Qui? Està clar que creadors, inquiets, innovadors (que no necessàriament creadors, i sovint menystingut per “l’stablishment” cultural públic). Sovint ens passen per davant personatges amb inquietuds amplificables i a vegades indefinibles, però de gran valor. Aquí és on intervé l’altre “qui”. El gestor cultural de la cosa pública. Amb programes extremats en el calendari, programats a corre cuita, o amb programes quinquennals al més pur estil soviètic. Amb poca cintura per adaptar i adaptar-se i amb la crosta de la institució que com qualsevol cargol l’ajuda a emparar-se en cas que alguna cosa es torci.
Molts gestors culturals no han entès el valor de la participació. Fins ara, els personatges abans esmentats i fins i tot els creadors, podien ser els nostres proveïdors més o menys barats (en funció de l’statuts atorgat i de la seva xarxa de contactes, que no del seu valor intrínsec) els artistes o col·lectius que orbiten sobre les programacions públiques i que ofereixen un risc baix sense possibilitats d’alterar massa res. Com un compendi entre mediocritats. Alteració, per altra banda que nega i suposa l’antítesi de qualsevol intervenció en l’esfera pública.
És clar que això es vesteix de moltes formes i colors, fins i tot d’aquella que diu que com que no venen a mi, no els podem oferir res.
Aquest és el gran parany de la gestió. Des de la seva trona adjudicatària d’espais i recursos, amparat en una ignorància supina de l’àmbit polític obren i tanquen la barrera i beneeixen productes i, sovint, subproductes.
Darrerament, els intents de “dignificar” aquesta professió des de les associacions professionals, corporativistes no han ajudat més que a aprofundir més en el ridícul d’aquells “doctors”sortits de no se sap on. Nous curanderos que ens preveuen dels mals futurs si no adoptem els seus dictats i premisses. Resulta llargament execrable que ens fustiguin amb “codis de bones pràctiques” aquells que no tenen ni la decència ni professionalitat de gestionar amb honestedat i amb un mínim de decència les seves responsabilitats. Per molts posats solemnes i e-culturals que ens vinguin segueixen sent mals gestors que potser allò que millor saben fer es conduir-se en els camps de l’autobombo i el protagonisme.
Aquestes falsedats, fan més mal que bé. Segurament a joves emprenedors del sector àvids del marc teòric els pugui ser un agafador per a seguir avançant en el mar de màsters, postgraus i altres ofertes acadèmiques llunyanes a les realitats del territori, però per mi segueixen sent mals favors a les praxis i a la creació d’una cultura de treball.
Aquestes suposades pràctiques no venen més que a perpetuar un model anacrònic, egòlatra i buit de continguts culturals i artístics. Això si, ens embolcallem d’una àurea professional, objectiva i “moderna”. Unes pràctiques que allunyen encara més el gestor de la seva funció de recerca i dinamització. La participació, i per tant el canvi del paradigma de la programació, que no passa pel programador, no està en mans dels gestors culturals, si no d’altres perfils, ara secundaris, menystinguts i arraconats de l’esfera de la intervenció sociocultural..Upps! Perdó, cultural.
Category:
  Serveis culturals
this post was shared 0 times
 000
About

 Xavier Mingo

  (50 articles)

Leave a Reply

Your email address will not be published.