Bones pràctiques, teulades impol.lutes

Des de dalt solament es veuen teulades.

Les bones pràctiques en la gestió pública sembla estancada en la publicació de dades web.

Posem el cas que un municipi es planteja obrir un nou equipament cultural. No un equipament de nova planta que està dissenyat per a aquesta finalitat, sinó un reciclatge d’un espai. És una corporació que disposa de professionals que,a més de treballar la realitat i quotidianitat del municipi  tenen aquest nou equipament com un dels eixos del seu futur treball. La necessitat dels nous espais és tant rellevant com indefinida, si bé, estudis i demandes orienten l’equipament cap a un format de centre cultural o sociocultural.

Bé, el nostre ajuntament després de moltes divagacions i dubtes planteja aquest equipament sota una perspectiva d’equipament polivalent sociocultural. Un èxit de la persuasió dels professionals locals que demanen aquesta orientació.

El següent dels capítols és l’encàrrec del projecte. Com és sabut, el plantejament d’un projecte d’un equipament passa per disposar de tres elements:

1. Pla d’usos. que indica les funcions que aquelles parets han d’exercir en el context territorial i social del municipi.
2. Pla de gestió: que vincula les possibilitats de fer funcionar aquell equipament amb els recursos i realitats del municipi.
3. Projecte executiu o arquitectònic: que dibuixa les parets, espais i necessitats que els usos hauran d’acollir.

Com pot semblar lògica aquesta seqüència. Una lògica que ha de permetre concretar la realitat de la intervenció a fer de forma gradual i racional. Primer volem saber quin paper ha de jugar aquell espai, després el vinculem amb el que ja existeix i finalment el dibuixem amb les necessitats actuals i la prospecció de les que es detecten.

Aquesta seqüencia, permet , a més, una cosa que, segons on és tabú: la participació de la ciutadania en la decisió i disseny del seu present i futur. Una qüestió delicada aquesta. Delicada quan tenim càrrecs electes que ja pensen prou per als seus vilatans, infantilitzant el seu exercici de ciutadania. Aquesta pràctica, que acaba sent un exemple més del clientelisme instal.lat en moltes administracions locals, genera que les distàncies entre les institucions i les persones es vagin fent dia a dia més grans. Per sort sempre ens queda la “genialitat” del nostre alcalde o alcaldessa que ens dona allò que mereixem i demanem sense reparar en la seva bondat o oportunitat, havent de rendir-li, per això agraïment etern.

Doncs bé, tornem al nostre cas. Resulta que molts equipaments no disposen de cap d’aquestes eines. Amb prou feines un projecte executiu que permeti dirimir els recursos que haurem de trobar en altres administracions i que ens permetran fer una intervenció, visualment impactant, però buida de contingut i amb una oportunitat absent. Farem un nou equipament si bé sense saber per a què, per a qui o amb què.

Malauradament aquest es un cas real, contemporani, després de moolts anys de fer equipaments en els municipis encara estem en la fase del “faraonisme” i el caudillisme” més ranci. Per sort molts municipis han fer el salt a la govenança i la participació com a paradigma de la seva forma de ser. Encara hi ha però que tenen en els seus electes la seva màxima i…. res més.