BLOC de KONZEPTE

Com està la situació dels projectes intermunicipals culturals La realitat dels projectes culturals intermunicipals i del sector cultural en els entorns no urbans, presenta realitats diverses i no homogènies. La distància amb les àrees urbanes i conurbacions dibuixa escenaris diferents i poc homologables. És cert que en les darreres dècades els municipis han generar processos d’estructuració dels seus serveis personals, i amb això, han reforçat el teixit creatiu i les programacions que la ciutadania té a l’abast. Malgrat tot, aquests processos han estat individuals, i no focalitzats en les dinàmiques poblacionals, sinó en les seves inèrcies locals. Tanmateix des de l’administració de la Generalitat de Catalunya es va establir alguns mecanismes reguladors i equilibradors, com el Pla d’equipaments culturals de Catalunya (PeCat) i altres eines de planejament que no han acabat sent capil.laritzades en la seva part final. Podem esmentar de forma clara que hem tingut moltes dificultats per trobar projectes amb aquestes característiques. Si bé existeixen experiències en la compartició de serveis educatius artístics, com les escoles de música, no sovintegen tant els projectes de caràcter culturals amb altres continguts. S’observa en el territori de Catalunya que existeixen algunes iniciatives, encara embrionàries que permetran, en un futur ampliar aquestes propostes, però es compten amb un major numero les iniciatives que han tancat a les que es creen. Iniciatives com SMTA de Girona, o la xarxa de programadors de la província de Girona, són algunes que van deixar de funcionar malgrat acomplir amb aquesta voluntat territorial o el Projecte Transversal  encara en funcionament, però amb dificultats per ampliar-se en un territori massa heterogeni. La presència de projectes culturals més enllà dels termes municipals corresponents xoca una atomització i disgregació de l’acció cultural més focalitzada en la pròpia comunitat que no en les necessitats del sector, tant en els àmbits de l’exhibició com de la creació o la producció. La consulta al CERC (Diputació de Barcelona) ens va fer veure la manca i singularitat dels projectes existents i la seva manca de projecció territorial, malgrat que aquesta institució (la Diputació de Barcelona) ofereix des de fa més de trenta anys serveis i assessorament per a la creació de dinàmiques territorials. El coneixement d’aquestes experiències és doncs fins i tot per a ells una limitació, i per tant ens situa en la singularitat i l’excepcionalitat de la realitat dels projectes culturals intermunicipals.  Hi ha un sector que sí ha sabut vertebrar certes dinàmiques comunes i aquest és el dels ensenyaments artístics. Bàsicament els de les escoles de música. Aquí sí podem trobar alguns exemples de treball intermunicipal amb l’objectiu bàsic d’oferir serveis d’ensenyaments artístics en territoris dispersos o de massa poblacional baixa. Amb tot, les dinàmiques que es poden establir en aquests projectes difereixen del que s’entendria com una política cultural territorial, si bé, no seria just obviar-los. Per tant, ens trobem davant una situació realment singular. Les experiències desenvolupades en els àmbits diversos de la gestió territorial, com la recollida de residus, les xarxes d’abastiment d’aigua o comunicacions, o fins i

Projectes culturals intermunicipals en què ens hem fixat? Els projectes culturals intermunicipals que hem valorat, no volen ser exemplificants. Compten, tots ells amb entorns i realitats diferents. És clar que no són els únics, però també és cert que permeten una certa exemplificació de la nostra realitat. Així a Catalunya, els projecte de caràcter territorial tenen una constant que sovinteja. Són adscrits a l’àmbit de l’educació, la formació, o en algun cas, i tangencialment a la cultura. Exemples d’aules de música implementades en diversos municipis, i gestionades com a unitats. Existeixen a la cerca de la massa crítica poblacional suficient per a fer viables projectes d’educació musical en territoris dispersos. Ens hi acostarem a través dels seus gestors i descartem la lectura que poden fer els seus usuaris, no per manca d’interès, sinó per poder acotar una vessant d’aquesta reflexió. Els gestors, en la seva majoris, públics o pseudo públics, implementen projectes nascuts per diferents casuístiques. Raons diverses que han orientat energies cap a la definició de propostes culturals més enllà del territori. Tal i com planteja Santiago Castro (1999) una part de la cultura reposa sobre una identificació de creences i valors compartits. És aquest valor col.lectiu que dona valor i extensió a les expressions i a les formes que es prenen en les relacions humanes. Per tant doncs el valor extensiu, i per tant, el valor territorial, és un aspecte determinant en l’acció de desenvolupament de la gestió cultural. La cultura ha esdevingut polièdrica. Tal i com defineix Umberto Eco (1968) els processos de globalització han creat capes on l’individu adquireix diferents perfils identificatius. Aquests perfils, no tenen per què coincidir amb els entorns immediats de la seva quotidianitat i sí poden respondre a les diferents identitats que conviuen en l’individu. Entorns que ara ja no són solament familiars, relacionals vinculats a l’amistat o la vinculació emocional, sinó que poden ser també virtuals, distants o suposats. Què passa doncs en els entorns rurals, disseminats i atomitzats? Aquests espais han acabat sent espais lúdics, de dispersió de l’estres urbà i allunyats dels processos creatius i dinàmics. Sense desmerèixer els projectes que han aportat valor al territori i que s’escampen per tot el país, Catalunya disposa d’un model de distribució dels recursos desequilibrat atenent una capital macrocefàlia i en contínua tensió amb un territori que s’esforça per generar valor, o contrarrestar-lo. En aquest sentit, també podem veure com les polítiques implementades no s’han dirigit cap a l’empoderament dels individus, ni tant sols de les administracions locals, sinó justament tot el contrari, cap a la generació de processos gregaris (on la globalització també hi ha jugat un paper). Les lectures culturals des dels territoris, a més, han diferenciat entre processos culturals “folklòrics, “populars” o festius i els processos de creació més lligats a la contemporaneïtat. En la nostra societat doncs, parlar de la cultura des de l’acció de la política cultural passa per la generació d’eines, espais, processos i itineraris personals que permetin acollir aquesta individualització (segons Beck) per a assolir

La contractació artística, una voluntat de ser: Massa sovint, a l’hora de voler contractar artistes per a programacions ens trobem amb una dramàtica curiositat: l’artista és i vol ser autònom. (en la contractació artística, en el millor dels casos) És clar que cadascú fa el camí que vol i de la manera com vol, però resulta, com a mínim curiós, que un dels sectors més abandonats i menystinguts, vulgui seguir i segueixi sense reclamar un bri de dignitat. Els que contractem produccions artístiques i artistes per a programacions diverses, disposem d’eines per a facilitar la contractació d’artistes de forma normativa, i a més, amb una força inusual per a dignificar el sector. Pocs artistes coneixen el “Règim general d’artistes”. Un règim específic per a “artistes i toreros” que camina amb discreció en el nostre marc normatiu des de fa més de dues dècades. Aquest règim, obliga poc a l’artista i molt al promotor. Però és una bona eina? Entenc que l’exigència al promotor és una situació potser anormal en el context de la contractació de serveis, però la seva eficàcia és rotunda i la seva contribució a la dignificació del sector artístic és incontestable. Òbviament això requereix d’una reconsideració de la funció i responsabilitat dels promotors, privats, o públics en un context cultural on la contractació és una baula feble, i a vegades inexistent de la cadena de valor de la cultura. Molts artistes rebutgen de dret qualsevol altra forma que no sigui presentar una factura com a expressió incontestable de la seva professionalitat. De fet, l’exercici de la llibertat de tria en la forma que hom concep la seva feina s’expressa en tant de la forma amb la que hom es presenta. Curiosament, els artistes disposen d’un règim de la Seguretat social específic per a ells i que, en el meu parer, és certament beneficiós. Aquest benefici seria ple, si fos el sector, tot ell, qui adoptés les eines que té per a dignificar el seu treball . Una implementació que requereix de la consciència de sector, atomitzat, sí, però amb moltes coses comunes que requereixen d’alguna comunió que sobrepassi la individualitat. Per això, sí puc respondre, que per mi el RGA és una bona eina per a la contractació dels artistes i del personal que desenvolupa accions auxiliars. En entrades posteriors desenvoluparem aquesta idea. Podeu accedir a algun document publicat aqui. Més documents: Real decreto i document de formació del SDE (Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) Una consultoria especialitzada en artistes i absolutament recomanable: Subiturre