BLOC de KONZEPTE

Reflexió I: la identitat i el patrimoni cultural: La mundialització ens porta a escenaris amb un augment major de la mobilitat de les persones. Aquest fet, que constatem de forma creixent en les nostres comunitats modifica les relacions i genera noves oportunitats en el sí de les societats. Les comunitats nouvingudes aterren als territoris de forma aleatòria i amb el temps tendeixen a agrupar-se creant grups d’interés amb consensos culturals. Els territoris poden generar una nova dimensió d’aquests individus modificant i normalitzant eles processos d’accés a la cultura i als recursos. També millorant la visibilitat d’aquests grups, incorporant-los a la seva dinàmica creativa i participativa (si hi ha).En aquests territoris pot resultar complex. No solament per la dimensió reduïda dels grups, que en una ciutat permeten altres potencialitats, sinó per la lectura que els seus habitant tenen encara d’aquests conciutadans. A diferència que la urb, els pobles mantenen una forta pressió social sobre els seus membres i malgrat, es generin processos d’anonimat, la seva presència és identificada i de molt lenta digestió. Cal doncs establir mecanismes normalitzadors i facilitadors amb una certa acció positiva per part de les polítiques culturals. És clar que la falta de processos territorials coordinats, o intermunicipals, afecta la visibilitat d’aquests col.lectius. La seva normalització acaba passant per una aposta per espais col.lectius diàfans com en alguns casos pot suposar la festa popular (malgrat no s’orientin com elements cohesionadors). Si bé aquest compta amb un component identitari extrem, no és un element distorsionador en la implementació de polítiques de treball interterritorial. Ans el contrari, permeten la identificació i alhora la complementació en els entorns territorials més àmplis.  Altres programacions (massa sovint mancades d’un marc de projecte intencional) que disposen d’un potencial desenvolupament interessant acaben no servint més que per acollir activisme o per reforçar el binomi cultura-entreteniment. Un procés d’aprenentatge de convivència i valoració d’allò aliè. Les bondats en abordar aquest tipus de propostes de forma territorial són extremes, si bé, es segueix centrant l’atenció exclusivament en el propi campanar i no es veu més enllà del rèdit a curt termini.

Polítiques culturals. en general. Recollim aquí algunes respostes plantejades sobre polítiques culturals i que oferim amb vocació de debat. 1. Generalment, quan parlem de polítiques culturals les associem a l’acció d’una administració local, autonòmica / regional o central, ja que “política” és un concepte molt utilitzat en el camp governamental. No obstant això, es pot considerar que altres institucions i entitats (fundacions, empreses, associacions, societats de defensa dels drets d’autor, etc.) també tenen polítiques culturals. Com ubiquem aquestes polítiques culturals d’aquestes organitzacions o agents.  Genèricament podem parlar de política cultural com una acció intencional. Òbviament les intencions no són exclusives del sector públic, sinó que formen part de l’essència del sector privat o del tercer sector. Així doncs a aquesta motivació cal afegir-li un element més, que és on mes clarament extraurem una diferència fonamental entre el sector públic i el privat: la seva legitimació. La praxi de les polítiques culturals vinculades al sector públic responen, entre altres, a lògiques de benestar social, a definir orientacions en la dinàmica social (focalitzant-se ideològicament) o bé, a la generació de missatges comunicatius. Fins i tot en aquests aspectes podríem seguir trobant paral·lelismes entre ambdós sectors, si bé l’àmbit públic permet la participació de la ciutadania en la definició o exercici d’aquestes polítiques. Les característiques d’aquestes polítiques culturals segons R. Gomà i J. Subirats, són tres: el context normatiu (marc regulador i rol assignat), els recursos polítics (ideològics i motivacionals) i els recursos cognitius (capacitació en la seva implementació).  2. En el conjunt de les polítiques públiques (educació, sanitat, serveis socials, medi ambient, turisme, etc.), per què les polítiques culturals tenen més dificultats de legitimació que no altres?   Podem esmentar tres raons que expliquen la dificultat de legitimació: per una banda la “naturalesa del fet”, és a dir la cultura és una activitat pròxima, indissociable de l’activitat de la comunitat, això fa que tingui tantes expressions com vivències. El que Martinell defineix com la vinculació amb les polítiques socials derivades de les accions de benestar social. Una segona faria referència a l’acció d’intervenció en la dinàmica social. Actuant en el sector s’actua en el global i això fa que generi reticències en tant de l’efecte regulador, orientador o contrari. Aquest efecte requereix de terminis llargs, necessitats de consensos ideològics o sectorials que són complexos de teixir. Finalment, una tercera raó que demostra la dificultat de legitimació de les polítiques és la seva funció comunicativa, que abraça una clara orientació ideològica i que donada la multiplicitat d’agents que hi intervenen, resulta de difícil equilibri. Tres raons que ubiquen les polítiques socials com exercicis de difícil legitimació entre administració, sector i ciutadania. 3. De quina manera les polítiques culturals poden aportar una major democratització i pluralitat a la vida ciutadana?  Inicialment abandonant el concepte de cultura dirigida o intervencionista, si bé cal valorar el paper de l’administració en la compensació de les dinàmiques del sector cultural. L’aportació més clara, sota el meu parer és la que generen les polítiques culturals en el diàleg permanent