16 de juny de 2019
Polítiques culturals. en general. Recollim aquí algunes respostes plantejades sobre polítiques culturals i que oferim amb vocació de debat. 1. Generalment, quan parlem de polítiques culturals les associem a l’acció d’una administració local, autonòmica / regional o central, ja que “política” és un concepte molt utilitzat en el camp governamental. No obstant això, es pot considerar que altres institucions i entitats (fundacions, empreses, associacions, societats de defensa dels drets d’autor, etc.) també tenen polítiques culturals. Com ubiquem aquestes polítiques culturals d’aquestes organitzacions o agents. Genèricament podem parlar de política cultural com una acció intencional. Òbviament les intencions no són exclusives del sector públic, sinó que formen part de l’essència del sector privat o del tercer sector. Així doncs a aquesta motivació cal afegir-li un element més, que és on mes clarament extraurem una diferència fonamental entre el sector públic i el privat: la seva legitimació. La praxi de les polítiques culturals vinculades al sector públic responen, entre altres, a lògiques de benestar social, a definir orientacions en la dinàmica social (focalitzant-se ideològicament) o bé, a la generació de missatges comunicatius. Fins i tot en aquests aspectes podríem seguir trobant paral·lelismes entre ambdós sectors, si bé l’àmbit públic permet la participació de la ciutadania en la definició o exercici d’aquestes polítiques. Les característiques d’aquestes polítiques culturals segons R. Gomà i J. Subirats, són tres: el context normatiu (marc regulador i rol assignat), els recursos polítics (ideològics i motivacionals) i els recursos cognitius (capacitació en la seva implementació). 2. En el conjunt de les polítiques públiques (educació, sanitat, serveis socials, medi ambient, turisme, etc.), per què les polítiques culturals tenen més dificultats de legitimació que no altres? Podem esmentar tres raons que expliquen la dificultat de legitimació: per una banda la “naturalesa del fet”, és a dir la cultura és una activitat pròxima, indissociable de l’activitat de la comunitat, això fa que tingui tantes expressions com vivències. El que Martinell defineix com la vinculació amb les polítiques socials derivades de les accions de benestar social. Una segona faria referència a l’acció d’intervenció en la dinàmica social. Actuant en el sector s’actua en el global i això fa que generi reticències en tant de l’efecte regulador, orientador o contrari. Aquest efecte requereix de terminis llargs, necessitats de consensos ideològics o sectorials que són complexos de teixir. Finalment, una tercera raó que demostra la dificultat de legitimació de les polítiques és la seva funció comunicativa, que abraça una clara orientació ideològica i que donada la multiplicitat d’agents que hi intervenen, resulta de difícil equilibri. Tres raons que ubiquen les polítiques socials com exercicis de difícil legitimació entre administració, sector i ciutadania. 3. De quina manera les polítiques culturals poden aportar una major democratització i pluralitat a la vida ciutadana? Inicialment abandonant el concepte de cultura dirigida o intervencionista, si bé cal valorar el paper de l’administració en la compensació de les dinàmiques del sector cultural. L’aportació més clara, sota el meu parer és la que generen les polítiques culturals en el diàleg permanent
Comentaris recents