Neues-logo-gross.gifgif

Estem contents que el que hagis trobat hagi estat del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres per allò que et calgui. Aquest és un projecte en construcció i es desitjos de conèixer noves realitats i de poder aportar aquell coneixement adquirit al servei de projectes il·lusions i objectius nobles.

No tenim cap pressa

Konzepte és un projecte personal que pretén facilitar la implementació de polítiques culturals eficaces. Com en l'educació la implementació de polítiques culturals requereix temps. Un temps que massa sovint no ens donem. Val la pena invertir en coneixement per a obtenir uns resultats més d'acord al que les nostres ideologies ens demanen.

Els nostres projectes en dades

Dinamització90%
Educació permanent75%
Anàlisi i diagnosi100%
Difusió cultural80%

Entrades al bloc

juliol 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

BLOC de KONZEPTE

Una finestra per conèixer allò que fem i pensem
All
0
Cultura Municipal
0
Educació
0
Opinió
0
Recursos gestió cultural
0
Serveis culturals
0
Serveis empreses
0
Sin categoría
0

LA GESTIÓ DE LES POLÍTIQUES CULTURALS LOCALS 4

26 de juny de 2019
Reflexió II: gestió de polítiques culturals les comunitats culturals. La dimensió cultural dels territoris es configura per les seves pròpies realitats. Aquestes realitats són configurades per la composició de cada un dels seus components i això fa  singular i únic cada context. Aquests “habitus” s’encara amb l’adquisició, per part de les persones de noves identitats, no vinculades al seu context immediat. Identitats que cohabiten amb les que adquireixen en funció del context territorial. La manca de lectura del territori en una perspectiva àmplia, localitza i empetiteix els recursos i energies en l’acostament i concreció de les accions des de la política cultural. Fins i tot podríem dir que aquest dinamisme en la determinació d’identitats, no es seguit en paral.lel, ja no per l’administració pública en l’exercici de l’aplicació de les polítiques culturals, sinó per la pròpia comunitat que digereix amb dificultats els nous paradigmes, codis i expressions. Val aqui posar en valor l’aportació de  Montesquieu quan parlava de la incomoditat o de la necessitat de sortir de la situació seguritzant que l’hàbitus de Bourdieu ens ofereix i que l’art trenca per cercar noves formes. La cultura com eina de mobilització de les persones, el pensament i l’acció en la comunitat. Aquest equilibri complex, modula una part important de les relacions culturals i s’expressa en la dificultat de projectar polítiques culturals locals, o territorials Si bé aquest és una qüestió que podria afectar bàsicament a la governança, voldria esmentar aquí la importància de la planificació estratègica com a eina de identificació i projecció de polítiques culturals. Sembla que aquesta és una eina reservada per entorns urbans compactes, però existeixen exemples clars de projectes de planificació en entorns més complexos amb dimensió cultural. Una funció d’aquestes eines és la identificació de les comunitats existents i de les comunitats potencials. Identitats diverses vestides de formes no resultants i que contenen una capacitat no desenvolupada en el diàleg cultural local i territorial.

LA GESTIÓ DE LES POLÍTIQUES CULTURALS LOCALS 3

21 de juny de 2019
Reflexió I: la identitat i el patrimoni cultural: La mundialització ens porta a escenaris amb un augment major de la mobilitat de les persones. Aquest fet, que constatem de forma creixent en les nostres comunitats modifica les relacions i genera noves oportunitats en el sí de les societats. Les comunitats nouvingudes aterren als territoris de forma aleatòria i amb el temps tendeixen a agrupar-se creant grups d’interés amb consensos culturals. Els territoris poden generar una nova dimensió d’aquests individus modificant i normalitzant eles processos d’accés a la cultura i als recursos. També millorant la visibilitat d’aquests grups, incorporant-los a la seva dinàmica creativa i participativa (si hi ha).En aquests territoris pot resultar complex. No solament per la dimensió reduïda dels grups, que en una ciutat permeten altres potencialitats, sinó per la lectura que els seus habitant tenen encara d’aquests conciutadans. A diferència que la urb, els pobles mantenen una forta pressió social sobre els seus membres i malgrat, es generin processos d’anonimat, la seva presència és identificada i de molt lenta digestió. Cal doncs establir mecanismes normalitzadors i facilitadors amb una certa acció positiva per part de les polítiques culturals. És clar que la falta de processos territorials coordinats, o intermunicipals, afecta la visibilitat d’aquests col.lectius. La seva normalització acaba passant per una aposta per espais col.lectius diàfans com en alguns casos pot suposar la festa popular (malgrat no s’orientin com elements cohesionadors). Si bé aquest compta amb un component identitari extrem, no és un element distorsionador en la implementació de polítiques de treball interterritorial. Ans el contrari, permeten la identificació i alhora la complementació en els entorns territorials més àmplis.  Altres programacions (massa sovint mancades d’un marc de projecte intencional) que disposen d’un potencial desenvolupament interessant acaben no servint més que per acollir activisme o per reforçar el binomi cultura-entreteniment. Un procés d’aprenentatge de convivència i valoració d’allò aliè. Les bondats en abordar aquest tipus de propostes de forma territorial són extremes, si bé, es segueix centrant l’atenció exclusivament en el propi campanar i no es veu més enllà del rèdit a curt termini.

LA GESTIÓ DE LES POLÍTIQUES CULTURALS LOCALS 2

20 de juny de 2019
Els drets culturals (Agenda 21) des de la perspectiva del treball territorial.(no municipal) o territori ampliat (no urbà). La implementació de les polítiques culturals, té en l’espai urbà i per extensió l’entorn local un espai determinant en la seva identificació, desenvolupament i impacte. L’espai local, planteja la bondat i repte de facilitar de forma immediata, vivencial i directa processos de construcció social i de cohesió en el millor dels casos. En qualsevol cas, cal fer dues apreciacions: una sobre el context territorial en que definim aquest espai “local” i l’altra sobre la implementació de polítiques culturals en aquests espais. Farem una diferenciació singular, però aclaridora entre l’espai urbà i l’espai local. Una apreciació que, entenem val la pena fer atenent el caràcter determinant del context demogràfic i geogràfic de les polítiques culturals. Fem doncs aquesta primera diferenciació del context. La referència a l’espai urbà no correspon a qualsevol espai de dimensió humana, si no als entorns que realment generen una relació en el diàleg cultural. Em vull referir a entorns de dimensió humana que disposen de prou massa crítica com per esdevenir espais de creació, producció o diàleg cultural. És clar que podem diferenciar els entorns urbans, pròpiament dits dels entorns rurals on la demografia permet i condiciona l’aplicació de polítiques culturals. I és en aquest concepte de territori ( o espai local ampliat) on voldria centrar el focus. Bona part de les polítiques culturals, disposen i s’implementen en espais de naturalesa humana que disposen de massa crítica per a tenir sentit. El context territorial no és un accessori decoratiu d’aquestes polítiques, sinó un element determinant. Un condicionant que no respon solament a la lògica de la magnitud poblacional, sinó que la mateixa configuració del territori orienta, condiciona i acota l’abast d’aquestes polítiques. Davant el concepte “urbà” anteposem el concepte territorial com una realitat també local i amb una realitat certament diferent i amb unes necessitats diferenciadament específiques. Tot sovint aquesta realitat territorial no es dibuixa a través de termes municipals o xarxes urbanes definides, sinó a través de relacions territorials complexes on els usos i les identitats compten amb altres formes, comprensions i realitats. Malgrat l’aïllament a que fa referència M. Delgado en relació a les comunitats que comparteixen un espai urbà, perfectament apreciable tant en els entorns urbans com rurals, les xarxes territorials mantenen uns fluxos identificables que van més enllà d’aquests grups identificats. La distribució administrativa del territori compta amb una lògica herència dels processos més antics o moderns de les transaccions humanes, socials i econòmiques. Aquests distribució s’ha traslladat als nostres temps. Dimensionar l’espai territorial no va en detriment d’aspectes fonamentals dels drets culturals com la identitat o les referències a les comunitats culturals. Responen a realitats vinculades reals, molt més vinculades econòmicament, educativa o funcional que no administrativa. Per tant, les reflexions que es presenten volen evocar l’aplicació dels drets culturals en els contextos territorials no urbans, i administrativament no compactes, com a realitat no abordada i malauradament menystinguda com a eina de treball i

LA GESTIÓ DE LES POLÍTIQUES CULTURALS LOCALS 1

19 de juny de 2019
Els drets culturals (Agenda 21) des de la perspectiva del treball territorial.(no municipal) o territori ampliat (no urbà). Presentem un seguit de 6 reflexions al voltant de la gestió de les polítiques culturals. Un seguit de qüestions que volen generar debat i contrast en un moment d’inici de mandats dels ajuntaments del nostre país. Inspirades en la declaració de Friburg aquestes refelxions volen esdevenir una aportació a la desorientació inicial de qui sustenta les responsabilitats de dirigir la política cultural local.   Drets culturals (declaració de Friburg) Identitat i patrimoni cultural Referències a comunitats culturals Accés i participació en la vida cultural Educació i formació Informació i comunicació Cooperació cultural Governança democràtica   Així plantegem aquestes 6 reflexions amb una introducció. També podeu consultar el treball desenvolupat per un grup en el darrer RESET 2019 sobre aquest tema.  

Respostes a qüestions de polítiques culturals

16 de juny de 2019
Polítiques culturals. en general. Recollim aquí algunes respostes plantejades sobre polítiques culturals i que oferim amb vocació de debat. 1. Generalment, quan parlem de polítiques culturals les associem a l’acció d’una administració local, autonòmica / regional o central, ja que “política” és un concepte molt utilitzat en el camp governamental. No obstant això, es pot considerar que altres institucions i entitats (fundacions, empreses, associacions, societats de defensa dels drets d’autor, etc.) també tenen polítiques culturals. Com ubiquem aquestes polítiques culturals d’aquestes organitzacions o agents.  Genèricament podem parlar de política cultural com una acció intencional. Òbviament les intencions no són exclusives del sector públic, sinó que formen part de l’essència del sector privat o del tercer sector. Així doncs a aquesta motivació cal afegir-li un element més, que és on mes clarament extraurem una diferència fonamental entre el sector públic i el privat: la seva legitimació. La praxi de les polítiques culturals vinculades al sector públic responen, entre altres, a lògiques de benestar social, a definir orientacions en la dinàmica social (focalitzant-se ideològicament) o bé, a la generació de missatges comunicatius. Fins i tot en aquests aspectes podríem seguir trobant paral·lelismes entre ambdós sectors, si bé l’àmbit públic permet la participació de la ciutadania en la definició o exercici d’aquestes polítiques. Les característiques d’aquestes polítiques culturals segons R. Gomà i J. Subirats, són tres: el context normatiu (marc regulador i rol assignat), els recursos polítics (ideològics i motivacionals) i els recursos cognitius (capacitació en la seva implementació).  2. En el conjunt de les polítiques públiques (educació, sanitat, serveis socials, medi ambient, turisme, etc.), per què les polítiques culturals tenen més dificultats de legitimació que no altres?   Podem esmentar tres raons que expliquen la dificultat de legitimació: per una banda la “naturalesa del fet”, és a dir la cultura és una activitat pròxima, indissociable de l’activitat de la comunitat, això fa que tingui tantes expressions com vivències. El que Martinell defineix com la vinculació amb les polítiques socials derivades de les accions de benestar social. Una segona faria referència a l’acció d’intervenció en la dinàmica social. Actuant en el sector s’actua en el global i això fa que generi reticències en tant de l’efecte regulador, orientador o contrari. Aquest efecte requereix de terminis llargs, necessitats de consensos ideològics o sectorials que són complexos de teixir. Finalment, una tercera raó que demostra la dificultat de legitimació de les polítiques és la seva funció comunicativa, que abraça una clara orientació ideològica i que donada la multiplicitat d’agents que hi intervenen, resulta de difícil equilibri. Tres raons que ubiquen les polítiques socials com exercicis de difícil legitimació entre administració, sector i ciutadania. 3. De quina manera les polítiques culturals poden aportar una major democratització i pluralitat a la vida ciutadana?  Inicialment abandonant el concepte de cultura dirigida o intervencionista, si bé cal valorar el paper de l’administració en la compensació de les dinàmiques del sector cultural. L’aportació més clara, sota el meu parer és la que generen les polítiques culturals en el diàleg permanent

Pla Integral de Teatre de Catalunya

16 de juny de 2019
Aquest gener es va inicia el recorregut del Pla Integral del Teatre de Catalunya. Un projecte ambiciós i complex que vol donar full de ruta a un sector divers però identificat. La meva participació d’ha inscrit en la comissió legal, aquella que vol establir un marc de relacions entre els diferents agents del sector. Qualsevol orientació que es vulgui donar a aquest treball hauria de permetre la seva fixació en un marc de relacions amb aquestes característiques: Ha de ser Sostenible: no podem mantenir més “pedaços” ni solucions d’urgència o “no solucions”. El sector, si es vol prestigiar i normalitzar requereix solucions a llarg termini i no regatejos i immediateses. Ha de ser equitatiu: Les relacions en aquest sector s’han de mantenir sota una lectura de justícia social, atenent que el sector, és divers, ampli però alhora ric i fràgil. Ha de ser senzill: si bé no hi ha res senzill, la simplicitat hauria de ser un criteri a respectar. La realitat del sector és, com hem dit, heterogènia, però ha de permetre basar la seva robustesa en la simplicitat. És clar que no partim de zero, ni comencem un projecte des del supòsit de la tabula rasa, i per tant, és clar que cal contemplar les realitats diverses que conviuen, hores d’ara, en el nostre sector. Aquesta diversitat hauria de confluir en un marc simplificat i harmonitzador de les relacions, obligacions i drets de les persones que generen, produeixen i difonen els bens, creacions i produccions culturals. No m’és possible aquí, ni per espai, ni per capacitat, dibuixar o analitzar el conjunt de les necessitats del sector, però si puc copsar de les primeres trobades del grup legal del PIT que estem davant d’una oportunitat. Si bé el marc legal i competencial no ajuda donada la complexitat dels agents que s’hi apeguen, la possibilitat de generar un canvi d’orientació sí és possible. Un Pla Integral és, en essència, una lectura aèria, un plànol d’orientació on intervé tothom des de petites esferes. La capacitat de generar d’aquesta intervenció una nova senda de relacions és, sens dubte, el gran repte. A mode de resum, podeu consultar les extretes per l’AADPC (Associació d’actors i directors professionals de Catalunya). Un llistat dels temes que es van abordar des de la comissió legal i que mostren la complexitat, però alhora l’oportunitat que contempla el tema.
Load more