16 d'abril de 2021
“That’s all folks!”. Hem arribat al final. Com tot, aquesta tenia també una data de caducitat. El trajecte ha estat llarg, fins i tot més llarg del que m’esperava, però ha estat, sobretot, intens. Vull que sapigueu que per sobre de tot estic molt satisfet de la feina que hem fet. Una feina que sense vosaltres jo no hauria pogut fer i una feina, que en bona part, ha estat de qualitat i amb molt de valor, com bona part de les coses que fem i que ningú no ens diu. M’emporto les complicitats, els estímuls compartits, els fracassos que ens fan aprendre, i sobretot, el trànsit per uns anys on he trobat persones amb qualitats i valors. Segurament mai prou ben entès, m’he sentit acollit per persones que han volgut compartir amb mi inquietuds, projectes i imatges d’un poble culturalment inquiet. També he sentit el rebuig i la displicència d’altres que lluny de sumar han sembrat divisió i incomunicació. Fins i tot a totes elles els haig d’agrair l’aprenentatge. La dificultat en aquest trànsit m’ha fet aprendre moltes coses. Aprendre des de la humilitat i des de la voluntat de voler fer-ho fer. Des de la meva arribada, he procurat teixir i donar el millor de mi, atenent que és la gent del poble els qui ens paguen el sou i a qui li devem tot allò que acabem fent. No obstant, també he intentat fugir del servilisme i he reclamat per a mi, i per a totes les persones que treballem en el servei públic, la dignitat i respecte personal i professional que no sempre hem tingut. També he intentat contribuir a la millora de la organització que compartíem, generant espais per treballar conjuntament malgrat les dificultats i l’aïllament propis de la cultura de l’empresa. Ja cansat, deixo una organització, on hi ha persones que pateixen i malgrat ser escoltades són abandonades a la seva sort. Em resulta dolorós veure com bons professionals s’autocensuren i assumeixen el “pensament únic” com estratègia de supervivència. No puc dir que hagi estat fàcil. Tampoc puc dir que hagi estat agradable, moltes vegades. Sí puc parlar de la soledat que he sentit i dels errors que he comés. Errors que possiblement heu patit amb mi, o per causa meva. Per això, us vull donar novament les gràcies. Unes gràcies poc formals i molt honestes. La cultura ens fa lliures i ens obre l’ànima i el cor als altres i a un mateix. Una ànima i un cor que jo he volgut obrir, si bé, potser amb poc èxit. A vosaltres, que me l’heu compartir, més gràcies i encara més gràcies. I és en definitiva en la cultura, en la gran i en la petita, en la que podem emmirallar-nos i veure’ns com som realment i com ens volem. Aquest comiat tanca una etapa irrepetible, plena d’assoliments malgrat tot, i carregada d’esforç. Esforç que també he reconegut i compartit amb bona part de vosaltres. Queden enrera asprors, enutjos i decepcions però afloraran i guanyaran presència
Xavier Mingo
Comentaris recents